Entrevista a Jordi Vaquer


Alumni UAB

Pàgina web d’Alumni



Entrevista a Jordi Vaquer

Jordi Vaquer, Ciències Polítiques UAB ‘96, és doctor en Relacions Internacionals per la London School of Economics. Ha treballat com a cap de l’Oficina de Relacions Internacionals de la Generalitat de Catalunya, va ser el director del CIDOB del 2009 al 2012 i actualment és director for Global Foresight and Analysis a Open Society Foundations, el finançador privat més gran del món de col·lectius que treballen en favor dels drets humans, la justícia i la democràcia. 

Ens explica per què era una guerra difícil de predir, quins són els objectius del govern rus i el paper que hi juga La Xina. 

Entrevista realitzada el 15/03/2022

La majoria d’experts diuen que era una guerra difícil de predir. Per què? 

Una invasió massiva per terra amb exèrcits convencionals a un país sobirà és un tipus d’agressió que té molt pocs precedents i els precedents que té, per exemple la invasió d’Iraq el 2003, havien vingut després de molts mesos d’intentar aconseguir un mandat de Nacions Unides i de tota una argumentació molt llarga sobre si hi havia o no  armes de destrucció, de tot un règim de sancions sobre l’Iraq… En aquest cas, tot i que el Vladímir Putin, i persones de l’entorn de poder de Moscou, havien estat fent declaracions relativament amenaçadores cap a Ucraïna, és cert que no hi havia hagut un intent d’anar a Nacions Unides, per exemple, per fer tot aquest joc diplomàtic. És més, des de Rússia i fonts properes al govern, s’havia ridiculitzat bastant els informes d’intel·ligència americans que deien que s’estava preparant una invasió imminent. De fet, la població ucraïnesa estava molt tranquil·la, no estava prenent cap mena de mesura davant d’aquesta possible invasió russa. 

Per què es fa en aquest moment? 

Té a veure, crec, amb raons internes del règim rus, ara és quan s’ha sentit prou fort, no només des del punt de vista militar, sinó també de poder resistir les sancions i la confrontació amb l’oest que suposaria aquesta invasió d’Ucraïna. I s’ha vist prou recolzat, o com a mínim tolerat, per la Xina. Recordem que ho ha fet just després dels Jocs Olímpics de Beijing i que ho ha fet sense que hagi passat cap esdeveniment important. No hi ha hagut, per exemple, cap moviment de l’OTAN cap a Ucraïna, ni tampoc cap desenvolupament intern o sobre el front obert que hi havia al Donbass, sinó que crec que ha sigut un moment triat a consciència per Vladímir Putin i el seu entorn de poder. Sabien que el país havia deixat de ser econòmicament dependent per temes de deute públic, perquè havia construït unes reserves importants, i consideraven que tenien bastant agafat per la mà el mercat del gas europeu.  

Quin és l’objectiu del govern rus amb aquesta invasió? 

Tot el que puguem dir sobre quin és l’objectiu de la invasió d’Ucraïna ha d’estar filtrat perquè hi ha una narrativa oficial que, a més a més, ha canviat molt, s’ha dit que s’havia fet per aturar l’expansió de l’OTAN cap a l’oest, s’ha dit també que s’havia fet per “desnazificar” Ucraïna, o per protegir els russòfons d’Ucraïna i/o  els habitants del Donbass d’un genocidi. Hi ha hagut diverses argumentacions diferents i han anat canviant, fins i tot després de l’inici de la invasió. Per tant, això que diré és especulatiu, no són objectius declarats. Quins són els objectius implícits? Estan en tres nivells. Hi ha un nivell immediat que és Ucraïna, no es vol tolerar una Ucraïna que sigui independent, hostil a Rússia, democràtica o alineada amb l’oest, però tampoc es pot permetre que Ucraïna pugui ser un estat funcional, unitari i que pugui representar una alternativa de govern democràtic i més obert del que és Rússia, perquè seria una amenaça no només per a Rússia, sinó pels estats del seu entorn. Una Ucraïna més oberta, funcionant com un país d’èxit, seria un exemple perillós. 

I els altres nivells? 

El segon nivell d’objectius és refer l’ordre de seguretat europeu. Ha de quedar marcat per esferes d’influència entre Rússia i els Estats Units, com en el passat. Hi ha un menyspreu, moltes vegades expressat per part de Putin, no només dels seus veïns immediats, no només de la independència i l’existència com a nació d’Ucraïna i també de les capacitats de Moldàvia, Geòrgia o altres països de fer la seva pròpia política exterior, sinó fins i tot un desdeny molt gran cap a la Unió Europea. Com a un lloc que es pot comprar, que no s’ha unificat, com un actor que no cal tenir en compte. I, per tant, volen reordenar l’ordre de seguretat europeu i donar a Rússia un paper preeminent comparable al que tenia a l’època soviètica amb una esfera d’influència pròpia intocable. I el tercer objectiu, és la reordenació global del món, en la qual, en estreta col·laboració amb la Xina, Rússia pugui començar a formar part d’un ordre alternatiu a l’ordre liberal dominat per les nacions occidentals i els seus aliats. I aquest odre no ha de ser només militar i de seguretat, sinó un ordre econòmic i un ordre polític, un ordre més autoritari on cada país pugui tenir el tipus de govern que vulgui i no es facin operacions per recolzar la democràcia, els drets humans o els canvis en els altres països, o que això només ho pugui fer, per exemple, Rússia, en el seu àmbit d’influència. 

Quin és el paper de la Xina en tot aquest conflicte?  

La Xina en etapes anteriors havia tingut molt de compte que el seu creixement en l’ordre internacional no fos un creixement que atragués l’hostilitat, en particular d’Occident. La Xina de Xi Jinping ha canviat bastant, també se sent molt més forta després de la crisi del 2008 a Occident, després del seu creixement absolutament extraordinari a nivell econòmic, que també està acompanyat per un creixement militar i un creixement en influència política. Està molt més disposada a confrontar-se obertament amb Occident, però això no és un xec en blanc per a Rússia. És a dir, la Xina valora moltíssim la seva aliança estratègica amb Rússia, tenen interessos molt complementaris, per exemple, Rússia és un gran productor d’energia que la Xina necessita, però també és cert que, per la Xina, és incòmode haver d’estar amb un soci imprevisible, que de moment ha fracassat en la idea d’imposar el seu ordre a Ucraïna amb una intervenció militar brutal i ràpida. Rússia està immersa en una guerra amb tota la seva brutalitat amb atacs a ciutats amb desenes de milers de morts i milions de refugiats. I en la mesura en la qual Rússia vagi aïllant-se o vagi cometent excessos o trencant consensos internacionals, serà un soci més i més incòmode per la Xina. Per tant, a la Xina ja li va bé que algú altre es confronti amb l’hegemonia occidental amb els Estats Units i els seus associats com els països europeus, tanmateix, no a qualsevol preu i pot haver-hi un moment en el qual Rússia es converteixi en un aliat molt incòmode. Per exemple, la Xina sempre ha argumentat que s’ha de respectar la sobirania i la integritat territorial dels països, cosa que Rússia no ha fet en absolut amb Ucraïna. Això des del punt de vista de la diplomàcia xinesa és una càrrega.  

Tot i que ni Ucraïna ni Rússia formen part de la Unió Europea, aquest conflicte es pot entendre com un fracàs d’aquest organisme?  

Crec que la combinació letal que s’ha donat és una combinació de debilitats, la debilitat de la capacitat europea de transformar i d’oferir realment una perspectiva de prosperitat i de millora de la governança d’Ucraïna. La debilitat russa d’atraure els ucraïnesos amb un model alternatiu, i és una realitat encara més patent, especialment després del 2014 amb l’annexió de Crimea i la guerra del Donbass. En aquell moment, hi ha un gir molt gran de l’opinió pública ucraïnesa en contra de Rússia. Les regions que havien estat tradicionalment més russòfiles, on es parla l’idioma i hi ha més llaços familiars, van començar a girar l’esquena a Rússia i Rússia al final ha hagut de fer servir la força militar més brutal. Per tant, també és un fracàs. I d’aquestes dues debilitats, neix la confrontació i la decisió de Putin de fer servir la seva arma més forta, que no són ni els diners, ni la capacitat d’atracció de la societat, sinó que és la militar. Recórrer a la força bruta amb tots els costos i riscos, no és un senyal de fortalesa, sinó que és un senyal del fracàs rus a l’hora de seduir o transformar Ucraïna per altres mitjans, cosa que havia intentat, per exemple, amb mitjans de comunicació, soft power, però no ho havia aconseguit i havia perdut completament l’estima i l’atracció per part del de la ciutadania ucraïnesa. 

Com veus el futur d’aquest conflicte?  

Rússia no ha estat involucrada en un conflicte d’aquesta escala en moltíssims anys, ha estat involucrada en conflictes molt més asimètrics, en guerres híbrides i situacions on no s’enfrontava  obertament amb un estat amb un exèrcit, amb un territori gran i capacitat de resistir-s’hi. Llavors, és difícil veure fins a quin punt les lliçons d’altres intervencions, com per exemple, el que es va fer a Txetxènia o a Síria, per exemple, o la guerra de Geòrgia, són bons referents sobre la Rússia actual. Tot sembla indicar que Rússia havia preparat una operació més o menys llampec esperant que Ucraïna es desmuntaria i que, com va passar amb Armènia amb l’ofensiva d’Azerbaidjan o amb Geòrgia el 2008, els ucraïnesos es resignarien immediatament a una pau amb condicions imposades davant de l’avanç imparable dels tancs russos. En lloc d’això, s’ha trobat una resistència fèrria. S’ha trobat que Ucraïna ha estat molt recolzada, fins i tot militarment, tot i que no amb una intervenció directa per part d’Occident. Per tant, entrem en una fase en la qual la fase militar del conflicte pot arribar a acarnissar-se molt i a durar un temps, tot i que hi ha avanços russos molt ràpids, que crec que s’han de tenir molt en compte, al sud, en particular. Tot i que també és veritat que han caigut molt poques ciutats ucraïneses en mans russes, les més properes a la frontera entre Rússia i Ucraïna estan resistint molt més del que segurament s’hagués esperat i, per tant, la fase militar es podria allargar més del que ningú pensava. Si aquesta fase militar s’allarga i s’acarnissa, com més temps passi, més difícil serà després curar les ferides d’aquest conflicte.  

Confies en les negociacions? 

És interessant sentir cada setmana que hi ha negociacions i que malgrat que les negociacions no arriben a gran cosa, tant els negociadors ucraïnesos com els negociadors russos segueixen reiterant la voluntat d’arribar a acords. Cap de les dues bandes vol ser vista com a l’obstacle a la pau, i d’altra banda, totes dues parts volen tenir vies de sortida d’aquest conflicte. Crec que no estem avui en dia, en el moment d’arribar immediatament a un acord de pau estable i durable. Pot ser que el conflicte s’allargui molt, però també pot ser que hi hagi una solució negociada amb més o menys mediació internacional, amb més o menys acord per darrere, per exemple, entre els Estats Units i la Xina. 

Crea tu sitio web con WordPress.com
Comenzar