“Si no hi ha una perspectiva feminista, no veurem la violència”

Entrevista a Belén Gallo, Medicina UAB ’02 i postgrau en Violències Masclistes UAB ’22, amb més de 15 anys d’experiència com a metgessa experta en Psiquiatria Forense a l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya, durant els quals ha sigut subdirectora de la divisió de Tarragona. 

És també jurista, membre de l’Associació Dones Juristes i ha treballat durant molts anys amb jutjats de Violència sobre la Dona. 

Per què vas decidir fer Medicina?

A segon de BUP, havíem d’escollir entre ciències o lletres. Jo tenia la vocació de ser metgessa forense, però d’altra banda, també m’agradava molt el món del Dret. Al final em vaig decidir per la Medicina.

Aquesta vocació no és molt habitual, d’on et ve?

Sempre m’ha agradat molt la investigació. I de fet, hi ha una anècdota, de petita estava molt a casa del veí, i un dia, es va morir l’avi de la casa. Jo vaig passar en aquell moment, devia tenir 4 anyets, i es veu que vaig preguntar si s’havia mort o l’havien matat. Sempre m’ha agradat, però és veritat que quan dius que faràs Medicina, a la família esperen que facis una altra especialitat, no una relacionada amb la mort.

Quan vas acabar, com vas anar encaminant la teva trajectòria?

Durant sisè de Medicina, vaig aconseguir fer el rotatori dintre dels jutjats amb metges forenses, que em van explicar que no havia de fer el MIR, sinó una oposició. Quan vaig acabar, de seguida es va obrir la borsa d’interins, vaig entrar i em van destinar a Tarragona.

Hi ha bastant de desconeixement sobre la feina de la medicina forense. El públic general coneixem el tema de les autòpsies, però no és el gran gruix de tasques que feu.

Sí, se’ns coneix molt pel nostre servei en relació a la mort per determinar-ne les causes, si té una vessant homicida, suïcida, accidental o és una mort natural. Però, en canvi, no es coneixen altres disciplines que ocupen el 85% o 90% de la tasca diària del metge o metgessa forense. En el meu cas, jo no soc patòloga forense, sinó que tinc la capacitació en Psiquiatria Forense. La meva feina és, d’una banda, donar assistència quan la Psiquiatria entra en relació amb el món judicial per determinar, per exemple, com està una persona en el moment de cometre un delicte. És a dir, si era conscient o no de la realitat, i per tant, si sabia que estava fent el bé o el mal. I d’altra banda, també valoro lesions psíquiques.

I més concretament, t’has especialitzat en violència de gènere.

Sí, la meva trajectòria professional m’ha aportat aquest expertesa sobre l’assistència dins de la violència de gènere. El 2004, va entrar en vigor la Llei orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, jo acabava d’entrar, es van començar a crear jutjats amb competències amb violència contra la dona i després es van fer jutjats exclusius. I jo vaig ser designada per ser la metgessa forense que hi donava assistència i em vaig començar a formar.

Quina és la importància de tenir una perspectiva de gènere a l’hora d’afrontar aquests casos? 

És molt necessària, tots hem de posar en qüestió els nostres prejudicis. Portem una motxilla cultural pròpia del patriarcat i ens hem de qüestionar dia a dia, ser molt crítics per saber si el que estem decidint en aquell moment és fruit  d’aquests estereotips o no. Ara detectem violències que potser fa 5 o 10 anys, no haguessin detectat. S’està avançant, però de vegades penso que anem molt lents. Pels canvis legislatius hi ha d’haver una prèvia, que ve dels moviments feministes, però les lleis son molt necessàries. En el moment que una llei, per exemple, parla del dret de les dones a erradicar la violència masclista, llavors els operadors jurídics podem veure la violència, tot i que també s’ha de voler veure.

Quina seria la diferència entre un professional que té una perspectiva de gènere i un que no.

Sobretot a l’hora de detectar la violència viscuda per part de la dona. Si no hi ha una perspectiva feminista, si no es parteix de la base que no estem en igualtat, no veurem la violència que hi ha. Sense aquesta perspectiva, es pot arribar a pensar que la dona, quan obre un procediment judicial dintre de la violència masclista, ho fa perquè hi ha una motivació secundària, per quedar-se amb els fills, per exemple. Sobretot també succeeix quan no es valoren les diferències que hi ha en les cures i la responsabilitat de les persones dependents entre homes i dones. Jo no m’he trobat cap cas en què hagi quedat demostrat que sigui una denúncia falsa.

Com es fa una valoració forense integral?

En una valoració integral, hi participen treballadores socials, una psicòloga i el metge o metgessa forense. La majoria de vegades som tres professionals dones. I si, a més, dins l’àmbit penal hi ha perill pels fills o filles, entrarà també un professional de l’àmbit de família. La nostra intervenció són entrevistes amb les dues parts principalment: la víctima i l’agressor, que recullen l’aspecte social, psicològic i mèdic, i la majoria de vegades fem testos per complementar, ja siguin de personalitat o per fer una valoració del risc de violència.

Quin ha de ser l’objectiu de la medicina forense en aquestes intervencions?

Determinar, per una banda, l’estat de la de la víctima, els danys que puguin tenir, i, per la banda de l’agressor, determinar si quan va cometre els fets estava sota l’efecte de tòxics o té una patologia. Vam fer un estudi titulat ‘Violència masclista i malaltia mental, repercussió en el tractament penal i la seva execució’, i vam concloure que la majoria no tenien cap patologia mental a l’hora de fer els delictes i, per tant, sabien què estàvem fent i podien haver actuat de manera diferent, però no ho va fer. A més, molts d’aquests agressors tenen el que anomenem distorsions cognitives, és a dir, tenen molt assumits els estereotips en una parella i quin ha de ser el rol de la dona.

Quins són els reptes que, com a societat, tenim envers la violència de gènere en el teu àmbit?

El repte veritable és la formació. Hem de fer una formació en violència masclista, en polítiques públiques d’igualtat i en general, una formació que inclogui la perspectiva de gènere, però en tots els operadors jurídics, no només en aquells que es dediquen als jutjats de violència sobre la dona, perquè en aquests jutjats només entren els delictes de violència contra la parella i hi ha delictes, com les agressions sexuals, que queden fora. També els abusos sexuals a nens i nenes o adolescents queden fora i, per tant, la investigació la faran operadors jurídics que no coneixen què significa la violència de gènere.

Després de Medicina, vas estudiar Dret a la Universitat Rovira i Virgili (URV) on actualment ets professora associada.

Sí, sempre havia estat entre el Dret i la Medicina. Quan m’entrava un cas, llegia els escrits de la defensa, de l’oposició, del Ministeri Fiscal  i volia entendre-ho millor i la veritat és que soc una privilegiada perquè quan vaig acabar l’oposició, vaig poder estudiar Dret. Té molta relació i m’ajuda moltíssim. De fet, estic en un grup de professores de la URV, fem estudis molt vinculats a la violència de gènere, per exemple, sobre la violència que pateixen els fills i les filles de dones víctimes de violència de gènere.

Tens gairebé 20 anys de trajectòria com a metgessa forense. Has vist una evolució en els casos que tracteu després de moviments com el #metoo?

Sí, hi ha una evolució, tots els moviments que visibilitzen les violències fan que hi hagi més denúncies, i per tant, una major intervenció. A vegades surten xifres que parlen de l’augment de les agressions sexuals en manada, però no és que hagin augmentat, és que abans no es denunciaven per vergonya, per culpabilitat, o per altres motius. Gràcies al projecte Barnahaus, a Tarragona, estem arribant a un major nombre de nens que pateixen violència sexual. No significa que a  Tarragona hi hagi més casos que a la resta de Catalunya o d’Espanya, sinó que ara tenim una eina, estem coordinats i detectem més. Sabem quines passes hem de donar i les víctimes no es perden pel camí. 

En què consisteix el projecte Barnahaus?

És una unitat integrada d’atenció a infants víctimes d’abusos sexuals infantils basat en un model islandès, el nom del projecte significa ‘casa dels infants’ en islandès. Es centralitzen totes les intervencions que hem de fer sobre l’infant o l’adolescent en un mateix lloc per tal de preservar-lo i de revictimitzar-lo el menys possible. Evitem també la violència secundària i la violència institucional, perquè a vegades, amb tantes declaracions i intervencions, pateixen violència. El programa pilot va ser a Tarragona, però es preveu que en els pròxims anys es despleguin arreu de tot l’estat català.

Recentment, has cursat el postgrau en Violències Masclistes a la UAB, dirigit per Encarna Bodelón, doctora a qui es fa un reconeixement enguany a la UAB en motiu del dia Internacional de la Dona Treballadora.

Sí, amb motiu de la pandèmia i tot el que va passar, tant a la feina com a nivell personal, vaig decidir que si em plantegés un canvi professional, l’enfocaria cap a la intervenció sobre les dones víctimes de violència masclista, no tant a nivell pericial, sinó a nivell assistencial. I va ser un dels motius pel qual vaig fer el postgrau, el vaig gaudir moltíssim, dona molts coneixements tant en la vessant teòrica com en la pràctica. A més, érem un alumnat molt divers i posàvem en comú les pràctiques diàries de cada una dins les seves respectives matèries, es creen moltes sinergies. Ha sigut un postgrau on he pogut créixer tant personalment com professional. 

Com va afectar l’arribada de la covid a la vostra feina?

Durant la primera onada, jo estava en un càrrec de comandament i vam patir molt l’escassetat de recursos, vam haver de paralitzar molt la nostra activitat. Va ser una època de molt d’estrès. No podíem enviar als nostres professionals a treballar sense una mascareta perquè les teníem comptades. D’altra banda, a nivell familiar, vam tenir una persona molt propera que va patir el covid en primera onada i va ser molt desgastant. I vaig sentir la necessitat, quan va passar tot, de buscar aquesta sortida laboral amb el postgrau per ser una mica més feliç. Però ara per ara, estic tornant a gaudir de la medicina forense, sense tanta gestió, no tinc necessitat de sortir-ne.

Crea tu sitio web con WordPress.com
Comenzar
A %d blogueros les gusta esto: